Cova de l'Ós, capítol sisè. Encara més vies?

Osti tu, dues setmanes sense anar-hi i quan torno em trobo dues vies més. Que els passa amb aquests equipadors, van a muerte!

La Cova de l'Ós

Doncs sí, havia quedat amb el Marito i no teníem molt temps per escalar. Així que tenint-ho a un cop de pedra anem cap allà altre cop. En el meu cas molt a gust, en el seu potser no tant, ell hagués anat a Calders.

I només arribar em trobo que han muntat una erra just al principi, sobre el sostret on en l'última entrada us vaig relatar una nova via... de lluny no ho vaig entendre, suposo que hi deu haver una explicació...? 

Arflak, 6c+

Però el cas és que volia portar-lo més endavant, a la cara perro o al 7c de les micro tufes. Que és rebentés una mica a la placa montserratina. I per això vam anar cap al mig. I vet aquí que al costat, en el mur negre lleig i buit i pel que sembla amb més possibilitats de les que aparentava, han obert dues vies!

Abans però, vam calentar en el pedrot en forma de triangle on hi ha un parell de sisens, Arflak 6c+ i Cagandurria 6b+. I joder si vam calentar, em vaig confondre i vaig fer la dura. Una placa tècnica (com sempre, aquí), amb més d'un i dos passos de no respirar, sense peus i tampoc possibilitats de rectificar a vista.

El Mario a La Terrosa

Però que coi, el que jo volia era tastar les noves vies, plenes de terra i brutes, disfrutar el pànic davant la possibilitat d'arrancar coses. És el preu del descobriment. Preu que de bon grat pago. La via comença en una fissura així mig bavaresa relativament fàcil, però que les condicions actuals en fan canviar la percepció. Continua amb un petit bloc delicat de dues oueres romes i sorrenques cap a un pla amb un bidit-monodit estrany, estrany. Obrint no em vaig demorar i el pas del bidit el vaig fer amb la cinta ajudant-me. Fet això només ens queden unes quantes mini panxes de passos més o menys roms. Una tragèdia per al coco. I una sortida mig en mantle bastant agònica. 

Em va encantar.

La nova via

Cova de l'Ós, capítol cinquè. Noves vies.

Feia temps que no penjava res. No te més, això és fa quan ve de gust, és clar. Novament torno a un dels meus sectors preferits. Ara que ja comença la calor aprofitem un matí de temps raonable i ens hi acostem el Sergio i jo.

La Cova de l'Ós

La sorpresa aquest cop son les noves vies. El cert és que de tant en quant et trobes alguna nova línia, però aquest cop n'hi havia 3 de juntes! Al començament del sector, on el diedre de Garganta profunda. Allà!

Les noves vies

Òbviament no em vaig poder resistir, i demanant clemència al Sol, vaig voler provar-les. No conec els noms així que aniré amb numerals.

En el cas de la via 1, una sortideta del bombo molt puta on descobrir-ne el funcionament és un joc divertit i una placa bruta però bonica de grau senzill per on passejar sense atabalar-se. Descompensada, sí, però tot i així la vaig gaudir molt. Em sembla massa física com per no dir-ne 6a+.

La via 2 com l'anterior, repeteix els seus esquemes. Aquest cop però, en molt reputa, argh. Una xapa de tràmit que et situa sota un nou bombo. Aquest cop és dur de collons, no li vam treure bé el pas. El cas és que per fer el bloc anàvem amb la mà canviada i sortir-ne així implicava no fer força o la porta se't menjava. El més lògic seria trobar-li la manera de sortir amb mà esquerra però, mentrestant, això no surt. Un cop fora del bombo et trobés amb un altra placa sí, però prou xunga com per fer-te sentir el cor bategant. Equilibri i adherència, diria que aquí els alts juguen amb un pel d'avantatge. I per impressions, això no baixa de 7a+.

El Sergio provant la via 2

L'última via lamentablement no la vam tastar, vam decidir fer un apart del Sol i acostar-nos a la Jyhad, que el Sergio no havia provat.

Una setmana a Céüse

Tot i que per la meva feina (no en tinc) sempre sóc de vacances, fer una sortida a l'agost em resulta igualment desitjable. I aquest cop va ser una setmana a Céüse d'escalada non-stop.

L'Ivan banyant-se a l'estany

La veritat es que la setmana va ser collonuda, em vaig posar en forma sense poder-ho evitar, des del camping Les Guerins tens ben bé 50 minuts de caminada fins a peu de paret. I amb un sol torracollons. Al principi et fas el llest i vas per feina, però quan arribes tocat a dalt saps que per l'endemà toca anar tranquil. Xino xano però sense parar es van acumular els metres i el desnivell a les cames.  

A l'esquerra de Beau mouvement sur fond bleu

I les vies, que puc dir-ne... escalada fina amb bastant compromís. T'obliga a confiar en els peus i en el que fas. I no temer tant per caure, perque sinó no vas enlloc. Hi ha molta banyereta, i cantos romets o rentats en les parts compromeses. I just llavors és quan te la claven els equipadors. Recordo haver escoltat alguna vegada el debat sobre assegurar el pas o deixar el pas per ser escalat. Els francesos o tenen clar, fot-li collons i escala'l, que després tens una xapa. Així, clar, veus com la cosa allunya fins a 3 o 4 metres sense problema. Quan al tercer dia vaig sentir que 'escalava' va ser genial. 

Si vaig lluny a escalar, a llocs que se que no tornaré en breu, em dedico a provar el màxim de vies. No més d'un intent a cada una. Aquest cop no va ser diferent i, tot i que només escalava un parell o tres vies per dia, al final van ser bastantes. Em resulta difícil recomanar-ne alguna, ja que totes em van mostrar alguna cosa. En el primer dia, potser Un pont sur l'infini, un 7a de creure-s'ho una mica que em va deixar tocadissim. El segon dia un 6c+ a la part dreta del sector Berlin, via nova i de xapes daurades al costat de la ¿Super Mario?, que tenia el pas entre xapes i unes seqüències alucinants. Del tercer dia recomanaria la via del costat esquerre de Beau movement sur fond bleu. Llarga, variada, amb compromís i, en definitiva, preciosa. El sisé dia vaig fer la via que em van venir més ganes de repetir, al sector nichiapa, Dans l'ombre de la meute. Aquesta és un 7a+ que discorre per una fisura oberta, gairebé podria dir xemeneia, que et fa treballar amb tot el cos i que a vista és infernal. No vaig poder treure-la, ni tan sols arribar a la erra, sens feia de nit i no era capaç de sortir el bombet de l'últim tram. Per sort alguna ànima gentil em va deixar un mallon just la xapa anterior i vaig escapar-me.  

Les aproximacions

El dia de descans, a part de mandrejar em vaig dedicar a fer una caminada fins al pic de davant. Als cartells posava Esparron. Així, vaig progressar pel llom esquivant les ovelles per no trobar-me els gossos pastors. Pel que es veu són gelosos de la seva pastura i has d'anar al tanto. No va ser gaire, només un parell d'hores, però sempre és agradable canviar per una estona el focus.

Camping Les Guerins

Cap a esparron

Esparron

El llom

La via

Observant la Margo Hayes a Biographie

L'Ivan a un 7b clàssic de desplom

Esbarjo

Integrals Montserratines? Explorant idees

3er Llarg Viatge Apatxe

Tot i que el concepte de llegir blogs d'escalada s'ha tornat un pel demodè, sempre hi ha pàgines que cada cert temps he de visitar. Una d'aquestes es el blog dels Visas, un diari d'escalada d'una colla d'escaladors d'Esparreguera, que ho són des de temps bén pretèrits. Fa un cert temps van publicar una entrada que em va quedar impresa a la memòria, on en el dia fan tres ascencions: la Bego-Miguel-Kush a Can Jorba, la Esquivabolas a la Cajoleta i la Francesc Casanovas als Plecs de Llibre. Una espècie d'integral amb caminades pel mig, (tot i que honestament no sé bén bé quin és el concepte integral). I des de llavors, quan vull fer una vieta per Montserrat em miro si puc unir-la a altres per fer-la més extensa. Evidentment, si pujo al Cavall Bernat o a la Mòmia seria absurd afegir-hi res, però hi ha altres casos on és factible.

I aquest és el cas de l'altre dia on, a la proposta d'en Jordi Rios de fer la Viatge Apatxe a la Pastereta, jo vaig suggerir de continuar l'aventura a la Plantació, zona inexplorada per mi. Ell suggeria fer la Orgull Maputxe, però crec que el concepte és pujar, així que al final vam quedar en Viatge Apatxe més Terestel a la Cara de Mico. 

A priori no és l'ideal ja que queden molt lluny l'una de l'altra, potser haguès estat millor anar a, per exemple, la Presidenta o la Roca de Sant Cugat. Una exploració abans d'ahir em deixa clar però que s'ha continuar amunt el camí de Sant Joan seguint la 'cresta' de la Pastereta i fer algo a gorros. En tot cas, toca decidir quan siguem dalt de la primera.

I dit i fet, ens llevem d'hora i aprofitem l'ombra per fer la Viatge Apatxe. Al primer llarg abusem de la confiança o la ignorància i pujem a pèl la rampa. No ho acabo de recomanar, hi ha un passet a mig camí que et fa pensar. Al Segòn llarg, obro i pateixo en la típica tirada en diagonal que sempre és un maldecap. Jo sóc més d'anar pel recte. El tercer llarg l'obre en Jordi i ens trobem que el 6b de la guia d'en Luichy ha desaparegut. Quart llarg, per mi el millor, bons cantos i anar fent sense preocupacions. La erra és a l'esquerra, d'anelles, no confondres amb la del Kraken que queda davant per davant i son uns parabolts daurats. Cinquè llarg, el que diuen més representatiu de la via, comença apretat i després és deixa fer. Bons forats i passos atlètics. Prou Maco.

A l'ombreta d'un arbre buscant una nova via

Un cop acabats remuntem pel camí de Sant Joan (marques blaves i unes infames marques negres on hi posa <3m>) i un cop alla decidim que fem. El Sol de la Terestel ens tira enrere i el debat resta entre La que hi faltava i la Petit Guifrè a la Magdalena Inferior. No volem abusar i acabem la tarda en el 4rt/5è grau en funció d'on miris la ressenya.

Últim llarg de La que hi faltava

La que hi faltava, un mur continu de qualitat, ple de bones preses que et fan disfrutar de mala manera. I les assegurances prou ben posades, no et fan patir gens. Potser altres dies en voldriem alguna menys per treballar l'aspecte psicològic, però vaja, ahir em va semblar tot molt bé. Així que anant fent completem els tres llargs i fem cim. Sense comentaris.

De tornada, busquem el camí del Clot de la Mònica (marques grogues) passat el mirador i baixem fins al torrent de pont, que baixa a la Vinya nova. Probablement més endavant del mirador hi hauria un enllaç directe però val més vell conegut...

Entre Castellbell i el vilar i Sant vicenç de Castellet

Queda un petit sector anomenat el Castell.

Com cada temporada al molí d'oli d'Olesa les activitats com l'escalada em queden bastant restringides. Massa petat de moure caixes d'olives passo d'acabar el cap de setmana fent més esforços. Tot i així, fa uns dies em vaig baixar l'aplicació Climbing around de la play store i un dels sectors que menciona era aquest, el Castell a Sant vicenç de Castellet. I em va picar la curiositat. 

Accés sector

 Fa un parell de diumenges mi vaig acostar, tot mandrós, a veure que em trobava. Les ressenyes de Climbing around excel·lents, però l'aproximació molt mal trobada. Em vaig passar de llarg i vaig fotrem per un camí de merda prop del riu a Sant vicenç, patint per que no se'm parés el cotxe (vaig sense bateries) i calentant-se'm el motor (nava sense refrigerant també). Al cap d'una estona vaig decidir que no. I vaig fer mitja volta. De tornada vaig parar on marcava l'aprox. però en el sentit contrari, que sí que dona per fotre els intermitents i parar al lateral. Vaig creuar i... et voila! just a sota tenia el sector! I una parella d'escaladors mirant-me :O I jo pensant que estaria sol. 

Aquest parell van ser molt amables en explicar-me que tenia que parar a Castellbell, just on és el Castell de Castellbell, i caminar per la carretera dos minuts (C55 vers Manresa) per trobar-me les cordes per on despenjar-me. I així va ser, vaig deixar el cotxe en baixada i cap allà.

El sector en sí, vies curtes de calcari, 10 metres aproximadament. Fines, imagino (no m'hi vaig penjar). Peu de via brut, estem al costat de la C55, però amb un cert encant. Graus des del 5a al 7b+, crec. Pots montar tops des de dalt i probar-te'ls tu solet. I això em sembla prou interessant. Hi hauré de tornar en dies mandrosos. En aquest en concret em vaig montar la via del costat del despenjament, un 5e, i em vaig sentir completament entumat. Paciència.  

El Castell

Aresta Ribas al Pollego Oest, esperó de confusió

 ressenya on veiem les diferències entre vies

Els divendres acostuma a ser dia d'esportiva però els habituals no podien i vaig quedar amb en Jordi que està tot motivat per trepar. Teníem varies vies a l'agenda i la següent que tocava era l'Aresta Ribas al Pollegó Oest. Metres i metres de grau assequible amb les assegurances justes, escalada de fondo per a bregar-hi tot el dia. 

No comptàvem però amb les calors que últimament estem patint per aquestes contrades i aquell dia no seria diferent. Tot i que havíem quedat relativament d'hora, a les 12 hores ja teníem el Sol al clatell i deu ni do com es feia sentir. Començàvem amb 2 litres i mig d'aigua i a dalt del cim tot just ens va quedar un glop a cadascun.

Però el protagonista del dia no va ser la deshidratació ni el cansament, sinó les xapes de la via Enxaneta i la ressenya d'escalatroncs. Havíem imprès la foto de la ressenya en blanc i negre, quedant els perfils de la roca lleugerament vagues; vam anar seguint l'esquema de reunions que al seu blog ens proposava unint els primers llargs. Desgraciadament, el tercer llarg el va començar en Jordi i on posava "reunió d'una savina i un parabolt" ell no va saber guipar-ho i va continuar amunt, trobant-se les xapes de la via Enxaneta a la dreta de la Ribas. Petit fallo que va suposar rapelar dues xapes i fer una erra... no gaire ortodoxa entre les dues vies. 

patint al 6c

Vam continuar i vaig unir el llarg quart i el cinquè, fent el "bonic esperó" i la crosteta de tercer fins a la següent paret, la més vertical i destacable de l'ascenció. Fent de lider altre cop, en una mala lectura de la foto tiro recte amunt, quan si et fixes bé a l'esquerra hi ha les xapes de l'Aresta Ribas. Les vaig veure però, equivocament, vaig assumir que eren d'alguna altra línia que donava allí, ni per un moment se'm va acudir que la línia bona era aquesta. Així que res, tiro amunt vers la Enxaneta i encadeno un 6a duríssim, que em fa dubtar del meu estat físic però que disfruto molt. Rocam de qualitat.

Unirem llargs set i vuit i més tard, anant jo de primer al penúltim llarg l'Enxaneta em va tornar a fer una mala passada. On posava "trobarem un parell de ponts de roca. Des del segon anem en diagonal cap a l’esquerra per després d’una expansió tornar a escalar en tendència a la dreta fins arribar a la reunió." jo només en vaig trobar un i em va sorgir un cert dubte. Més amunt vaig posar un friend i llavors em va donar per mirar a la dreta guipant un parabolt i més amunt un altre. No era en diagonal a l'esquerra?! No entenia res. Enganxat a la paret vaig tornar a mirar la foto de la ressenya sense saber que coi passava. La lògica em deia amunt i recte pel tros trencat, però els parabolts anaven cap al punt on representava que hi ha la erra que busco. Total que em  deixo de tonteries, trec el friend i desgrimpo travessant a la dreta fins la xapa, seguint en diagonal cap a la placa de la dreta que ni de conya era quart... Ara ja se que ha passat, però en aquell moment em va disgustar bastant, era el penúltim llarg de la Enxaneta, un 6a. Honestament, no se quines conclusions treure'n; confondrem per dues vegades en la via que estic fent...

Penúltim llarg escollint (altre cop) l'opció incorrecta

Finalment, en Jordi completa l'últim llarg, amb un passet físic de sortida de la erra com a màxima dificultat. Celebrem el cim i baixem, caminant durant més d'una hora, exhausts cap a la Vinyanova.

Cim

Biblioteca d'escalada, nova adquisició i lectures d'estiu

De vacances fent bloc a Fontainebleau he pogut comprar una de les moltes guies que hi ha. La 5+6 (2 volums) em semblava molt parca a l'hora de presentar la informació, tot i que probablement en té molta més que qualsevol altra pel que fa a nombre de sectors i accessos. Jo he preferit la Fun bloc de David Atchison-Jones, que conté els sectors més significatius amb els seus blocs en un mapa. Cadascun d'aquests fotografiat amb les línies que el conformen i totes les respectives orientacions. També ofereix informació sobre els diferents circuits que hi ha a cada sector, de color blanc, taronja, groc, blau, vermell o negre en funció de la dificultat. Pel que fa a mi, el tema dels circuits és un dels que més em va sorprendre i vaig disfrutar del viatge. Recomanaria el circuit taronja de Cuisiniere, per exemple, molt ben marcat i on pràcticament no toques terra en cap moment.

Tothom qui disfruti una mica del bloc i l'escalada hauria de visitar Fontainebleau com a mínim un cop a la vida. Jo probablement repeteixi en un futur.

blocant a Gorge aux Châts, via Décevante (5a)

Durant el viatge, a més a més, vaig poder llegir un parell de llibres de muntanya: La febre del cim de John Krakauer i Escalada sobre roca de Jose Ponte.

El primer relata les desventures del periodista i alpinista Krakauer durant la seva expedició al cim de l'Everest l'any 1996, just quan va succeir una de les moltes tragèdies que envolten l'alta montanya i ell i l'equip comercial on anava de client en van ser protagonistes. El seu objectiu inicial era fer un relat per la revista Outside sobre el que significa i envolta una expedició comercial a l'Everest, però va sentir la necessitat d'escriure'n un relat de més envergadura. I realment val molt la pena; et fa viure l'esperit de l'aventura, tant pel que fa a la logística i la ressenya de l'escalada, com pel que fa a la descripció de la gent que l'envolta i, sobretot, l'ètica que és desprén de les seves accions i punts de vista. 

En el cas del segon, aquest entra dins la categoria de manual d'aprenentatge d'escalada; però el que el fa especial rau en la data d'edició del llibret: l'any 1947. Un clàssic molt digne i curiós, on es parla des de moral i esperit fins a maniobres de rescat, passant per equip a portar, tècniques d'assegurament i rapel o ascensió. I de regal, unes il·lustracions que paguen molt la pena. Quins collons més grossos que tenien en altres èpoques, eh! 

 

"La escalada es una expresión física de este anhelo humano de remontarse hacia la altura, (...) bregando con la montaña, sintiéndola bajo nuestros pies y dominándola. La escalada es un imperativo, llamémosle poético, que nos mueve a buscar el camino más atrayente, aunque sea el más difícil."

Cova de l'Ós, capítol quart, un apunt breu.

Qui ho ho hagués dit mai, dos dies seguits anant a la Cova de l'Ós... doncs sí! En Genís em va dir de fer alguna trepada ahir a la tarda i no m'hi vaig pensar. 

La cova de l'Ós

Tot hi així, aquesta va ser una tarda poc reeixida en quant a nombre de vies; el Genís tenia el dia torçat i vam dilatar-nos molt en cadascuna de les que vam provar.

Per començar, vaig deixar que escollís que teníem que fer. Com que tiba fort i tenia intenció de tastar les essencials de la cova, va decidir optar per un 7a a l'esquerra d'Entre l'Espanya i la paret. L'estil ja el sabem, forats i finura, llavis roms i creure-t'ho sempre. L'últim cop que hi havíem anat no es va atrevir amb l'entrada, te un punt perillós, estant sobre el petit promontori al costat de la cova. Si caus compte, que te'n pots anar a baix. Aquest cop però, vull obrir-la jo a vista. Una via llarga i fina, cada cop que arribes a un llavi et trobes algun pas puta. Malgrat tot es deixa fer i pots anar descansant tota l'estona. Molt recomanable fins i tot per escalfar. I la sortida no és tant perillosa, tot es creure-s'ho. 

L'ull de Poll i variant

Amb en Genís no se li dona tant bé i llepa molt. Ell és més de blocs potents i passos durs. Penso en que li pot agradar i se m'acut que L'ull de poll (7b) compleix prou bé. Cert que l'entrada és estranya i una animalada de la finura, però la segona part és espectacular. Aprofitem que tenim el pal per saltar-nos el bloc inicial i disfrutar de la resta de via. Primerament, una rampeta fina però amb bon canto, potser un 6a i, finalment, una paret lleugerament desplomada de forats, amb un bloc a la tercera xapa que bàsicament és un pas bastant llarg a la dreta des d'un bidit curt i una regleta. Genial! Com genial és l'arribada a la erra amb moltissim aire sota els peus. Quina por.

Encara la tinc molt verda aquesta via, però poc a poc...

Cal mencionar que el Josep Batlle http://josepbatlle1556.blogspot.com.es/ ha equipat una variant just al principi de la paret desplomada que no surt a les ressenyes de la cova, son 5 xapes que guanyen un desplom a l'esquerra de la placa final. Visualitzant-la des de la erra de L'Ull de poll puc dir que sembla de les dures, dures.

Per acabar aquest apunt ¿breu? Vull compartir una queixa o pensament que sempre m'ha donat la murga. Sense ser equipador, i per tant, desconeixent moltes de les implicacions: Com és possible que qui es molesta a gastar-se uns diners en ferralla de seguretat i perdre un temps valuós de la seva vida en equipar una línia, sigui incapaç de posar un nom a la seva criatura? Em rebenta absolutament dir que he encadenat a vista la via #17 de la cova. Collons, tant difícil és posar qualsevol nom? Per que, qui no vol escalar Me abruma tu inmensidad gorda? O Semen de perro viejo? No és que calgui arribar tant lluny en la creativitat, però #17?

Cova de l'Ós, capítol tercer, canvis de xip.

Una altra tarda a la Cova de l'Ós acompanyat pel Miquel, que fa una pausa de les seves vacances de birra, sol i festa i decideix disfrutar d'unes trepadetes amb mi. 

La cova de l'Ós

És curiós com, tot i haver començat a escalar pràcticament a la vegada i tenint molt més potencial, en Miquel ara mateix amb prou feines pot escalar un 6a. Passa por, no te forces, etc. Està fet un bon baconet el malparit. En algun moment hem compartit parers al respecte. El fet és que ell ja no és veu escalant com a forma de vida i tal, simplement, és diverteix i va sortint com una activitat més de cap de setmana. Per matar el temps per canviar el xip. En el meu cas, sempre hi ha un punt de voler sumar dificultat, de voler estar en forma i sobretot, tenir l'escalada com a element d'equilibri i vertebrador del meu context personal. No se si donat el cas potser viuria l'escalada i la muntanya de forma diferent, tot son supòsits... 

El cas és que avui farem escalada plaïsir. Començarem al totxo de l'esquerra de La bella easo, on hi ha dues vies tallades pel mateix patró de la zona, escalada fina amb cantos i forats puntuals, algun llavi i minibombets. En aquest totxo en forma de triangle o caputxó hi ha la Sense nom 6a (esquerra) i la Gualtrapilla 6a+ (dreta). Molt similars les dues, potser la Gualtrapilla te la travessa inicial que la fa lleugerament més dificultosa. Curtes i recomanables, pateixo bastant fent-les i en Miquel s'ha d'agafar varies vegades, el coco se l'endú.

Un croquís més clar

Després continuem al totxo de la dreta de La bella easo, on em queda una via, la Sense nom 6c+. Les bones vibras que em va donar la seva via germana fan que vulgui provar-la. Aquest cop no pateixo a la trave inicial, tot i que foto una relliscada sortint i caic a terra. La via resulta molt més fàcil del que pensava i no entenc massa bé aquest grau de diferència. És tècnica, de pujar bé els peus i col·locar-se abans d'abastar la següent presa de mans. Confiança, se'n diu. Quan t'aixeques com  pots i la veus davant la cara fas fiuuu, content. I llavors arribes al bombo de dalt.

Per acabar vaig voler muntar la Deskizofrena 7a+. La via es una sortida dura, sense peus i que em va massa alta; la resta potser un 6b/6c, amb un pas curiós per sortir de l'aresta e incorporar-se a la placa, que no requereix de físic si el fas bé. Deixe-m'ho a l'aire, ja li fareu un tientu si voleu.

Cova de l'Ós, capítol segon, estudiant la via

Tardes tranquil·les a la Cova de l'ÓS com la d'aquest dissabte, quan en Genís i jo ens vam decidir a fer una nova visita al sector i gaudir de la pau i quietud del lloc. No teníem cap ambició en principi, simplement provar vies noves; però al final vaig tornar a caure en la meva jihad personal.

La cova de l'Ós

Sense saber que volia fer en Genís, vaig decidir continuar la meva exploració de vies i escalfar en un grau assequible a priori.  Havent encadenat La bella easo la sessió anterior, em vaig posar al crostó del costat dret, on hi ha dos sisens que comencen junts, és separen al mig i tornen a coincidir al final. Començo el tram comú, que també coincideix amb la via a la dreta de La bella, un bombo que s'ataca en diedre. Surto d'aquest per la dreta, fi com una mala cosa i perillós, perquè aquest crostó no és consistent del tot i tens que fer una travessa amb els peus en adherència cap a la segona xapa. Després continues jugant una mica amb l'esperó i acabes fent un pas de bombo físic (6b+). La via és prou resultona malgrat el risc de caure en la primera assegurança, una llàstima.

Un cop resolta la Sense nom (6b+) li toca a en Genís, el qual es frustra lleugerament provant un dels 7a al costat del Moll de l'Ós, quan no arriba a poder xapar la primera sense sentir-se massa exposat físicament. I avortant, acaba muntant i encadenant a la segona Les flors, via que s'ha decotat a les ressenyes del pot de 7a a 6c. Ell no hi acaba d'estar d'acord. Jo no puc dir res, no l'he feta.

I si hi ha gent que disfruta provant una via un cop rere l'altre fins que n'assoleix la cadena, jo sóc més de descobrir-la fent un bon avista i deixar-la en pau si no surt. Potser provar-m'hi més endavant, però res de frustracions. Com tot, hi ha casos en que alguna cosa et fa sentir aquesta necessitat de repetir-te, i amb la Jihad s'ha donat. Via exigent, que sempre monto fent una bonica travessa de xorreres fins a la primera xapa tot i que pot fer-se recte. Després, un pas infernal per llarg que consisteix en allargar-se a un forat profund des d'un invertit que et queda per sota la cintura. Jo no hi acabo d'arribar així que m'ajudo d'un monodit per equilibrar-me. A partir d'aquí descans, continuïtat, més descans i una última tibada fins la Erra. El conjunt em resulta espectacular i dur. Sóc incapaç de fer el pas de bloc de seguit. Algun dia...

I poc més a dir, el Genís la desmonta i ja hem fet un dia més.

Cova de l'Ós, capítol primer, el síndrome del col·leccionista...

...o la curiositat del que tot o vol coneixer?

Avui pretenia fer l'Aresta Ribas del Pollegó Oest amb en Jordi però el maleït pla alfa ens a donat ben pel sac. Dos mossos a la Vinya nova ens han interceptat i ens han dit que ho teníem clar. Després hem donat la volta a Montserrat fins Santa Cecilia sospesant si saltar-nos a la torera la prohibició. Assumint la condició de malfactors i Outsiders fariem la Cervera Raül a l'Atalàia Gran, però un guàrdia ha aparegut i ens ha assenyalat. "Vosaltres! us ho veig a la mirada cobejosa d'aventura i a la corda que porteu a les esquenes, res d'escalar. " :(

La Cova de l'Òs

Així que res, som uns merdes i acotant el cap hem decidit fer cap al sectoràs de la Cova de l'Òs. I es aquí on vull remètrem a les meves ganes de conèixer tot el sector, totes les seves vies. En general no em passa tant, però fins ara totes les que he provat en aquest indret tranquil m'han deixat grata sensació. I per això, i pel fet que hi hagi tan poques piulades necessito provar-ho tot, acumular com un miserable tatxaire...

I anar compartint-ho per aquí, en aquest mar d'informació que és l'internet i que tant poca en té de la Cova de l'Òs.

Cap a les onze, quan ja començava a apretar el Sòl, hem arribat al sector. Desgraciats.

Hem començat pel principi, donat que vull acostumar al Jordi a gestionar-se el millor possible en la tècnica de l'escalada i no tant amb la força. Per això a la dreta de tot Garganta profunda, un diedre amb fisura gran i amb aire entre xapes era perfecte. Dificultat baixa però ajustada, 6a; pocs cantos per ajudar-se, escalant més amb tècnica i gestionar una sortida fent el cuc.

Hem continuat a l'esquerra d'aquesta saltant-nos el clean, Alegre. I ja ho pots ben dir, mare de Deu. Alegria és el que hi ha entre xapes; Terror en el meu gest! Via de finura màxima, amb un pas fisic al mig, on has de muntar peu i apretar dents, i bruta a dalt però també amb més canto. M'ha agradat repetir-la tot i suar com un porc i no tenir magnesi.

Hem continuat a l'esquerra saltant-nos els setens i ens hem quedat a les següents. He començat per la via de la dreta de La bella easo, que ni tan sols està ressenyada. En realitat està molt tocada i no m'ha semblat molt difícil, potser 6a. Té una entrada lleugerament tècnica, en ficar-te sota un sostret i obligar-te a obrir cames i anar fent equilibris cap a l'esquerra. Res exagerat. Després canto bo i potser un pas sortint de la fisura inicial. A vista m'ha quedat una mica desdibuixat, puja peus i confia en el que t'agafes.

I ja per acabar La bella easo. Remontar el bombo de l'inici, prou fàcil però s'ha de tibar. I la resta, una placa típica montserratina de foradets i pedretes. Aquí si que he tingut un moment de... mmm, encara cauré, tu. Tot i així un 6b+ bastant suau.

I fins aquí puc escriure avui...

Xavier Rabat al Cavall Bernat, o com mai he de confiar-me.

Aquest diumenge vam repetir cordada de via llarga el Jordi i jo. En tenia ganes després d'una primera experiència molt grata i, com l'altre cop, ens van acompanyar en Sergi i el Dani en l'aventura. O bé, no exactament.

El cas és que esmorzant no teniem clar que voliem fer. Jo havia proposat el Cavall, em semblava que la Xavier Rabat, que havia ressenyat el Jose Wa le ro al grup de Parets, roques i agulles,  podria ser un bon pas endavant per a l'aprenentatge. Cinc llargs amb regust a gran paret, on l'Ae i una dificultat no exagerada s'anaven turnant per, imaginava, donar-nos un punt picant i una gran recompensa en forma de cim mític montserratí. I és que, qui no vol fer el Cavall? 

I vaja, resulta que no, que se'm van fer enrere i van optar per l'Elefant. The wall, El muro! No els culpo a posteriori, no hi va haver manera de dissuadir-los i convence'ls que l'Ae no tenia res i que quatre llargs no serien massa per a ells. Només em quedava l'esperança del Jordi, que venia tard. Podria entabanar-lo? Dios, aquest és dels bons, dels que s'apunten a totes, segur! I sí, així va ser... pobret.

I aquí ens teniu, a peu de via just les 11h del matí, i amb els ànims elevats començant  l'aventura. Cavall, venim a per tu! :) :D

En previsió de les dificultats em reservo el quart llarg, gairebé tot en Ae i amb una sortida estranya segons les piades, on només un parell de ploms ens lliuren d'una caiguda de factor dos. Per tant surt el company a escalfar motors en el primer llarg. I deu ni do, com els escalfa! Un cinque finet però ben assegurat fins gairebé el final on, per desgràcia per ell, hi ha un aleje que Deu ni do de l'última xapa a la erra. 'Si queia arribava a terra' em diu panicòs mentre me'n ric.

Prenc el relleu al segon llarg, que combina trams d'Ae inicials i sisé fi l'últim terç. Xalo molt amb tota aquesta finura, tot en lliure potser sisé amb un plus de difícultat (6a+), però en Jordi peta per tot arreu i fa Ae fins on no n'hi ha. Em sap greu, jo l'he portat i al segon llarg ja pateix, no esperava que l'Ae el descoloqués tant de l'important, fluir per la roca. 

Al tercer llarg repeteixo de primer, fins aquí ha durat l'inèrcia positiva, intento sortir del bombo i em trobo un pas dur de regletes que surt a un romet terrós. Díficil de xapar, tenim problemes amb la corda, acabo volant. Una llàstima, em sembla prou factible a brau passat. La resta de llarg preciós, ambient amb assegurances prou distants, i un cinqué de còdolets on més o menys es va fent bé.

Però arriba el llarg d'Ae i, en un error de càlcul m'enduc menys cintes de les que necessito, cosa que em fa veure la padrina. En recupero alguna e intento saltar-me'n també, sense èxit, Poso algun cordino suelto a les xapes, etc. Una liada. Acabo rebentat i cagant-me en tot per dins. Que hi farem. El pas dels ploms, fàcil. No patiu. La nota positiva rau en el fet que el Jordi disfruta! És veu que li acaba trobant el que a l'Ae i a patir. Aquest noi té fusta!

L'últim llarg molt bó també, sortida d'un parell de bombos amb un vent molt remarcable, segons ressenyes fàcil, jo cansat pateixo per treure-ho, però al final la moreneta em recompensa amb escreix. Ja et tenim Cavall! :D

(Per acabar, dos rappels amb la corda de 70 i retornarem per la canal ampla cap a Santa Cecilia fent una mica de volta; crec que em compensa el passeig per estalviar-me l'infern de la canal del Cavall Bernat.)

Blas que te vas, La Granota; Iniciació a la via llarga.

Quan l'altre dia parlant amb el Jordi va sorgir la possibilitat de fer via llarga no vaig dubtar ni per un moment. Feia temps que no m'encaramava a cap cim i tenia moltes ganes de recuperar sensacions. També resultava que el grup que formavem practicament no tenia experiència en això de la clàssica, i sempre és disfruta més veient com els novatos viuen aquestes primeres ascencions. Conflictes interns amb les distàncies entre assegurances, tremolors i dubtes en els passos difícils; goig quan s'arriba a la reunió, etc.

¿com deies que tenia que fer la erra?

Al final vam ser quatre i ens vam repartir, La pique longue pel Daniel i el Sergi, i per mi i el Jordi la Blas que te vas, que acaben de ressenyar els escalatroncs i semblava interessant com a mínim.

I, certament, em va semblar una via tremenda! Potser no per a iniciar-se, però si per a examinar-se en travessies precàries.

La Blas son quatre llargs que deixen petjada; comencem fort en el primer llarg compartit amb la que pum que pam, on trobem un pas d'entrada dur amb dues xapes que costen d'encintar i que van deixar al Jordi tremolant per l'esforç fet i la por a caure.

¡no miris cap abaix!

Al segon llarg, sota el sostret, la que pum se'n va a trobar la pique longue fent una bonica travessa cap a l'esquerra; nosaltres, en canvi, vam sortir per la dreta enfilant-nos en un pas atlètic i, ja fora el sostre, vam continuar en una travessa cap a l'esquerra per trobar un replà on fer la segona erra. Altre cop, el 'novatu' va patir la seva primera trave, i jo no vaig poder evitar somriure'm una mica en el seu sofriment.

Però tot és aprenentatge, i ara al tercer llarg ell prenia la iniciativa fent la segona travessa amb ressolució per anar a petar just sota el cim. Molts altres s'haguessin fet enrera, però el Jordi va saber apretar-se i fer el pas de 6a i recorrer el buit de primer i jo em vaig sentir orgullós!

Per acabar, quart llarg sintesi de tota la via, una llarga travessa sota el sostre del cim assegurada una mica precariament amb una sortida senzilla per acabar la Blas.

A considerar: en l'últim llarg el cordino que hi ha fa una mica de respecte tot i que la travessa no és super complicada, afegeix una certa qualitat d'exposició al caràcter de l'escalada. També, quan surts al cim hi ha una erra a l'esquerra que s'ha d'evitar, la erra vertadera és just sobre l'ultima assegurança (un pito) que hem encintat i queda millor per recuperar el segon.

Hem fet el cim