Una costum arrelada és la de buscar una via a internet quan la he pogut disfrutar i veure les opinions de la gent. Una mena de remendu al comentari a peu de via però a un nivell virtual. Per desgràcia resulta bastant difícil ara que els blogs han passat de moda i la gent ja no escriu; ja no hi ha opinió. No els culpo, al final traspassar el que t'ha transmés aquell tros de pedra pot esdevenir repetitiu i decadent, i convertir-ho tot en una piada que no aporta res a ningú ni a un mateix.
Ahir vaig anar al Boixar acompanyant a l'Ivan que volia provar
El culto del pimiento verde. Jo estava cansadot, havia passat una mala nit, així que simplement desitjava passar el dia a la natura. I, és clar, com no podia ser d'altra manera em vaig enmerdar en una via que hem supera completament en grau i que em va fer una cara nova.
Inframundo, es diu. I per que? simplement perque en el seu moment el mateix Ivan s'hi va posar i va tenir que baixar a mitja via. Altrament dit, massoquisme; m'encanta ficar-me en llocs on surtiré escaldat.
 |
| Inframundo, via 32 |
|
Respecte a la línia, 35 metres amb un inici de placa tumbada i equilibris tensos, una treva en forma de fisura que et permet posar-te a zero. Una continuació en forma de pas de compresió per sortir-ne prou aleatori i difícil (per mi), que ens porta a un matute (crux sicat) més fi i més difícil per abastar una llastra invertida que ens donarà la segona treva de la via. Fins aquí una bona rebentada, i només estem a la meitat! Aquí canvia el joc, sobre la llastra passos llargs a cantos millors, puja molt els peus i tiba fort si vols arribar a la següent presa. No és pas fàcil, ja no queda muscle. I espera, que ve la traca final: un bombo! Certament és bona presa i abans tens el tercer bon descans, però aquí ja no queda res del que abans s'anomenava escalador. Tiba tres passos i deixa't energia per xapar, sino ploraràs com vaig fer jo. Uns metres més de tràmit amb aires de via llarga i apa, ja la tens! (o no)
En el meu cas, montada fins la meitat per escalfar, montada fins dalt al segon intent i rebentada màxima al tercer amb plors inclosos d'agonia al bombo (no m'ho podré perdonar). Pensava que m'hi deixava la meitat de les cintes ja que no em sortia el pas de l'invertit. Sens dubte, la torno a provar.
L'únic però de la via és el sicat que permet fer-la més humana i contrinua en el grau. No m'agraden les línies heterogenies (en el grau), així que valoro positivament que s'hagi volgut mantenir l'esperit de la via i la integritat física dels escaladors amb aquests reforços.
