Biblioteca d'escalada, nova adquisició i lectures d'estiu

De vacances fent bloc a Fontainebleau he pogut comprar una de les moltes guies que hi ha. La 5+6 (2 volums) em semblava molt parca a l'hora de presentar la informació, tot i que probablement en té molta més que qualsevol altra pel que fa a nombre de sectors i accessos. Jo he preferit la Fun bloc de David Atchison-Jones, que conté els sectors més significatius amb els seus blocs en un mapa. Cadascun d'aquests fotografiat amb les línies que el conformen i totes les respectives orientacions. També ofereix informació sobre els diferents circuits que hi ha a cada sector, de color blanc, taronja, groc, blau, vermell o negre en funció de la dificultat. Pel que fa a mi, el tema dels circuits és un dels que més em va sorprendre i vaig disfrutar del viatge. Recomanaria el circuit taronja de Cuisiniere, per exemple, molt ben marcat i on pràcticament no toques terra en cap moment.

Tothom qui disfruti una mica del bloc i l'escalada hauria de visitar Fontainebleau com a mínim un cop a la vida. Jo probablement repeteixi en un futur.

blocant a Gorge aux Châts, via Décevante (5a)

Durant el viatge, a més a més, vaig poder llegir un parell de llibres de muntanya: La febre del cim de John Krakauer i Escalada sobre roca de Jose Ponte.

El primer relata les desventures del periodista i alpinista Krakauer durant la seva expedició al cim de l'Everest l'any 1996, just quan va succeir una de les moltes tragèdies que envolten l'alta montanya i ell i l'equip comercial on anava de client en van ser protagonistes. El seu objectiu inicial era fer un relat per la revista Outside sobre el que significa i envolta una expedició comercial a l'Everest, però va sentir la necessitat d'escriure'n un relat de més envergadura. I realment val molt la pena; et fa viure l'esperit de l'aventura, tant pel que fa a la logística i la ressenya de l'escalada, com pel que fa a la descripció de la gent que l'envolta i, sobretot, l'ètica que és desprén de les seves accions i punts de vista. 

En el cas del segon, aquest entra dins la categoria de manual d'aprenentatge d'escalada; però el que el fa especial rau en la data d'edició del llibret: l'any 1947. Un clàssic molt digne i curiós, on es parla des de moral i esperit fins a maniobres de rescat, passant per equip a portar, tècniques d'assegurament i rapel o ascensió. I de regal, unes il·lustracions que paguen molt la pena. Quins collons més grossos que tenien en altres èpoques, eh! 

 

"La escalada es una expresión física de este anhelo humano de remontarse hacia la altura, (...) bregando con la montaña, sintiéndola bajo nuestros pies y dominándola. La escalada es un imperativo, llamémosle poético, que nos mueve a buscar el camino más atrayente, aunque sea el más difícil."

Cova de l'Ós, capítol quart, un apunt breu.

Qui ho ho hagués dit mai, dos dies seguits anant a la Cova de l'Ós... doncs sí! En Genís em va dir de fer alguna trepada ahir a la tarda i no m'hi vaig pensar. 

La cova de l'Ós

Tot hi així, aquesta va ser una tarda poc reeixida en quant a nombre de vies; el Genís tenia el dia torçat i vam dilatar-nos molt en cadascuna de les que vam provar.

Per començar, vaig deixar que escollís que teníem que fer. Com que tiba fort i tenia intenció de tastar les essencials de la cova, va decidir optar per un 7a a l'esquerra d'Entre l'Espanya i la paret. L'estil ja el sabem, forats i finura, llavis roms i creure-t'ho sempre. L'últim cop que hi havíem anat no es va atrevir amb l'entrada, te un punt perillós, estant sobre el petit promontori al costat de la cova. Si caus compte, que te'n pots anar a baix. Aquest cop però, vull obrir-la jo a vista. Una via llarga i fina, cada cop que arribes a un llavi et trobes algun pas puta. Malgrat tot es deixa fer i pots anar descansant tota l'estona. Molt recomanable fins i tot per escalfar. I la sortida no és tant perillosa, tot es creure-s'ho. 

L'ull de Poll i variant

Amb en Genís no se li dona tant bé i llepa molt. Ell és més de blocs potents i passos durs. Penso en que li pot agradar i se m'acut que L'ull de poll (7b) compleix prou bé. Cert que l'entrada és estranya i una animalada de la finura, però la segona part és espectacular. Aprofitem que tenim el pal per saltar-nos el bloc inicial i disfrutar de la resta de via. Primerament, una rampeta fina però amb bon canto, potser un 6a i, finalment, una paret lleugerament desplomada de forats, amb un bloc a la tercera xapa que bàsicament és un pas bastant llarg a la dreta des d'un bidit curt i una regleta. Genial! Com genial és l'arribada a la erra amb moltissim aire sota els peus. Quina por.

Encara la tinc molt verda aquesta via, però poc a poc...

Cal mencionar que el Josep Batlle http://josepbatlle1556.blogspot.com.es/ ha equipat una variant just al principi de la paret desplomada que no surt a les ressenyes de la cova, son 5 xapes que guanyen un desplom a l'esquerra de la placa final. Visualitzant-la des de la erra de L'Ull de poll puc dir que sembla de les dures, dures.

Per acabar aquest apunt ¿breu? Vull compartir una queixa o pensament que sempre m'ha donat la murga. Sense ser equipador, i per tant, desconeixent moltes de les implicacions: Com és possible que qui es molesta a gastar-se uns diners en ferralla de seguretat i perdre un temps valuós de la seva vida en equipar una línia, sigui incapaç de posar un nom a la seva criatura? Em rebenta absolutament dir que he encadenat a vista la via #17 de la cova. Collons, tant difícil és posar qualsevol nom? Per que, qui no vol escalar Me abruma tu inmensidad gorda? O Semen de perro viejo? No és que calgui arribar tant lluny en la creativitat, però #17?

Cova de l'Ós, capítol tercer, canvis de xip.

Una altra tarda a la Cova de l'Ós acompanyat pel Miquel, que fa una pausa de les seves vacances de birra, sol i festa i decideix disfrutar d'unes trepadetes amb mi. 

La cova de l'Ós

És curiós com, tot i haver començat a escalar pràcticament a la vegada i tenint molt més potencial, en Miquel ara mateix amb prou feines pot escalar un 6a. Passa por, no te forces, etc. Està fet un bon baconet el malparit. En algun moment hem compartit parers al respecte. El fet és que ell ja no és veu escalant com a forma de vida i tal, simplement, és diverteix i va sortint com una activitat més de cap de setmana. Per matar el temps per canviar el xip. En el meu cas, sempre hi ha un punt de voler sumar dificultat, de voler estar en forma i sobretot, tenir l'escalada com a element d'equilibri i vertebrador del meu context personal. No se si donat el cas potser viuria l'escalada i la muntanya de forma diferent, tot son supòsits... 

El cas és que avui farem escalada plaïsir. Començarem al totxo de l'esquerra de La bella easo, on hi ha dues vies tallades pel mateix patró de la zona, escalada fina amb cantos i forats puntuals, algun llavi i minibombets. En aquest totxo en forma de triangle o caputxó hi ha la Sense nom 6a (esquerra) i la Gualtrapilla 6a+ (dreta). Molt similars les dues, potser la Gualtrapilla te la travessa inicial que la fa lleugerament més dificultosa. Curtes i recomanables, pateixo bastant fent-les i en Miquel s'ha d'agafar varies vegades, el coco se l'endú.

Un croquís més clar

Després continuem al totxo de la dreta de La bella easo, on em queda una via, la Sense nom 6c+. Les bones vibras que em va donar la seva via germana fan que vulgui provar-la. Aquest cop no pateixo a la trave inicial, tot i que foto una relliscada sortint i caic a terra. La via resulta molt més fàcil del que pensava i no entenc massa bé aquest grau de diferència. És tècnica, de pujar bé els peus i col·locar-se abans d'abastar la següent presa de mans. Confiança, se'n diu. Quan t'aixeques com  pots i la veus davant la cara fas fiuuu, content. I llavors arribes al bombo de dalt.

Per acabar vaig voler muntar la Deskizofrena 7a+. La via es una sortida dura, sense peus i que em va massa alta; la resta potser un 6b/6c, amb un pas curiós per sortir de l'aresta e incorporar-se a la placa, que no requereix de físic si el fas bé. Deixe-m'ho a l'aire, ja li fareu un tientu si voleu.