Motivacions

Aquestes van sorgint, a cops volent i d'altres t'hi trobes fotut. Motivacions. De vida, d'escalada, ves a saber, però si no hi son et vas pansint com una flor, de primer a poc a poc i al final sorgeix: el tedi.
Ahir vaig sortir a correr una estona, feia temps de l'última vegada, el cos no funcionava bé i aprofitant que el Josep de Sabates apunt me les tenia que ressolar ho he deixat un parell de mesos ben bé. Però és tornar a sortir i respirar profund l'aire de la montanya, sumar el desnivell per corriols humits, viaranys poc freqüentats o fins camp a través entre matolls, sentir el sol i la fresca acariciant-me la pell i dir: ¡Em sento feliç! (per un instant) ¡Sóc jo! Món, estic aquí.
I així, vaig pujar a la font dels rabassaires de seguit, camp a través fins Puigventós, camí del Samper i Olesa. Però aquest és un diari d'escalada i el que em porta a escriure sobre ahir és l'excitació de la descoberta, sortint del camí del pla del fideué pujant muntanya amunt entre matolls fins Puigventós vaig trobar-me petits murs de pedra calcària, roques de 4 o 5 metres, potser tercers o quarts, tot just un parell d'enfilades, que sempre havia vist de lluny i cercat amb la mirada recurrent, curiosa, i pensat: algun dia m'hi acostaré.
I amb por i respecte em començo a enfilar, buscant primer amb les mans, gairebé acariciant la pedra, perque quan no està acostumada al tracte esdevé ferèstega i capriciosa, trencadissa, i no voldria pas volar sense solució de continuïtat... I m'enfilo, em retracto, em torno a enfilar, esquivo, toco... i aprenc, cada cop més conscient, com és tot el cos el que ha d'anar amunt, com a vegades no hi ha marxa enrera i simplement has de confiar. Com, al final, has de ser tu. Sempre tu.
Són 3 enfilades en solo, 4 esguerrinxades i un temps preciós guanyat al tedi. Res més. Però sí (ha valgut la pena).

El Vermell del Xincarró

Tot i que en els últims caps de setmana el que prima és disfrutar de l'entorn per sobre de l'activitat escaladora sempre trobo vies i moments que em regracien amb la pedra. I en aquest cas, al Vermell del Xincarró em vaig trobar amb una via de deu estrelles: Condón Relleno.

I que té aquesta via? Sempre són les sensacions, aquell matís d'aventura i de patiment controlat que aviven el foc de la vida interior i que fan recordar-la en el temps, independentment de moviments, seccions, passos i demés mandangues. Cada pas amunt amb la sensació que cauràs, mirant el vuit i el buit (la paranoia) i l'ultima cinta d'on t'has assegurat, pujant peus o obrint cames per trobar un descans dels braços inflats, i sí, sempre el trobes. I així pots continuar durant els 32 metres de via, patint però seguint fins al final, una placa plena de crostres que estan apunt de caure, còdols que et fan dubtar d'agafar-los i el pati que mareja i enerva però, també, t'allibera. No sé pas de que, però t'allibera.

Sí. M'ha agradat molt aquesta via!

També cal mencionar la secció de fisura a mitja via que entona el físic i dona varietat, sempre tan important, i un inici de la via plena de repises curioses que resulten petits blocs senzills però divertits.

Proveu-la que no us decepcionarà, Condón Relleno.