Cova de l'Ós, capítol primer, el síndrome del col·leccionista...

...o la curiositat del que tot o vol coneixer?

Avui pretenia fer l'Aresta Ribas del Pollegó Oest amb en Jordi però el maleït pla alfa ens a donat ben pel sac. Dos mossos a la Vinya nova ens han interceptat i ens han dit que ho teníem clar. Després hem donat la volta a Montserrat fins Santa Cecilia sospesant si saltar-nos a la torera la prohibició. Assumint la condició de malfactors i Outsiders fariem la Cervera Raül a l'Atalàia Gran, però un guàrdia ha aparegut i ens ha assenyalat. "Vosaltres! us ho veig a la mirada cobejosa d'aventura i a la corda que porteu a les esquenes, res d'escalar. " :(

La Cova de l'Òs

Així que res, som uns merdes i acotant el cap hem decidit fer cap al sectoràs de la Cova de l'Òs. I es aquí on vull remètrem a les meves ganes de conèixer tot el sector, totes les seves vies. En general no em passa tant, però fins ara totes les que he provat en aquest indret tranquil m'han deixat grata sensació. I per això, i pel fet que hi hagi tan poques piulades necessito provar-ho tot, acumular com un miserable tatxaire...

I anar compartint-ho per aquí, en aquest mar d'informació que és l'internet i que tant poca en té de la Cova de l'Òs.

Cap a les onze, quan ja començava a apretar el Sòl, hem arribat al sector. Desgraciats.

Hem començat pel principi, donat que vull acostumar al Jordi a gestionar-se el millor possible en la tècnica de l'escalada i no tant amb la força. Per això a la dreta de tot Garganta profunda, un diedre amb fisura gran i amb aire entre xapes era perfecte. Dificultat baixa però ajustada, 6a; pocs cantos per ajudar-se, escalant més amb tècnica i gestionar una sortida fent el cuc.

Hem continuat a l'esquerra d'aquesta saltant-nos el clean, Alegre. I ja ho pots ben dir, mare de Deu. Alegria és el que hi ha entre xapes; Terror en el meu gest! Via de finura màxima, amb un pas fisic al mig, on has de muntar peu i apretar dents, i bruta a dalt però també amb més canto. M'ha agradat repetir-la tot i suar com un porc i no tenir magnesi.

Hem continuat a l'esquerra saltant-nos els setens i ens hem quedat a les següents. He començat per la via de la dreta de La bella easo, que ni tan sols està ressenyada. En realitat està molt tocada i no m'ha semblat molt difícil, potser 6a. Té una entrada lleugerament tècnica, en ficar-te sota un sostret i obligar-te a obrir cames i anar fent equilibris cap a l'esquerra. Res exagerat. Després canto bo i potser un pas sortint de la fisura inicial. A vista m'ha quedat una mica desdibuixat, puja peus i confia en el que t'agafes.

I ja per acabar La bella easo. Remontar el bombo de l'inici, prou fàcil però s'ha de tibar. I la resta, una placa típica montserratina de foradets i pedretes. Aquí si que he tingut un moment de... mmm, encara cauré, tu. Tot i així un 6b+ bastant suau.

I fins aquí puc escriure avui...